dimecres, 30 de gener del 2008

Vuitè centenari del naixement de Jaume I

El dia 2 de febrer es commemora el vuitè centenari del naixement de Jaume I. Cal dir que d’entre tots els personatges històrics que tenim els valencians –sant Vicent Ferrer, els Borja, Lluís Vives, Joan Fuster, Josep Renau...– el de Jaume I n’ocupa, amb distància pregona, la primera posició. I no és casualitat ni es deu a cap caprici de l’atzar. El mite i la llegenda de Jaume I té fonaments històrics sòlids i raons convincents que expliquen la seua perdurabilitat en el temps, la seua fermesa quasi irrebatible. Jaume I és, ni més ni menys, que “el pare de la pàtria”, per dir-ho amb termes un punt entusiastes; el detonant que va propiciar la fundació d’un regne cristià nou a les antigues terres de Xarq Al-Àndalus, habitades durant vora cinc segles pels sarraïns, pels “infidels”. Jaume I ens dóna carta de naturalesa com a poble, a nosaltres, els valencians. La conquesta de les terres andalusines compreses entre Vinaròs i Oriola, si fa no fa, esdevindria, de bon començament, i per voluntat expressa del rei conqueridor, el pas previ a la inauguració d’un regne independent, diferenciat jurídicament i política dels altres dos territoris que conformaven l’aliança catalanoaragonesa. Jaume I crea ex professo un regne nou a València, i un altre també a Mallorca. I aquesta voluntat de dotar-nos, als valencians, d’entitat i personalitat pròpies –ni que fóra únicament des del punt de vista polític i jurídic–, justifica, per se, l’exacerbació del mite. Des de Jaume I, els valencians hem mantingut una part importantíssima -essencial, indentitàriament definitòria- del que som, encara. I el que som es deu en gran mesura a la llengua catalana que parlem, miraculosament, després de tres-cents anys sense estat propi, arran de la desfeta d'Almansa i del Decret de Nova Planta que un rei borbó ens va imposar com a càstig.

Si voleu aprofundir en l'obra del nostre rei insigne, llegiu El rei conqueridor. Jaume I: entre la història i la llegenda (Edicions Bromera), d’Antoni Furió, una obra acurada i rigorosa, didàctica i amena, que té la voluntat d’acostar-se al gran públic. Una “biografia assajada” il·lustrada amb més de 150 imatges que vol commemorar el 800 aniversari del naixement del rei Jaume I, el Conqueridor, el fundador de l’antic Regne de València; un llibre sobre la vida d’un personatge històric importantíssim que va donar carta de naturalesa al nostre poble.

diumenge, 27 de gener del 2008

De blogs i dietaris

L’aparició dels blogs -vulguen que no- ha sotragat en gran mesura el món de la dietarística tradicional. Els blogs són un fenomen difícilment classificable, perquè se situa a cavall de la literatura dietarística, la comunicació mediàtica i els avenços tecnològics. Els blogs constitueixen una fórmula dietarística la principal diferència de la qual, pel que fa al dietarisme tradicional, ve donada pel suport material en què es produeix aquest fenomen veritablement innovador. Els dietaris tradicionals se sustenten en el format llibre, el paper; l’àmbit “natural” dels blogs, en canvi, és tecnològic: la Xarxa o Internet –tot i que, puntualment, també poden aparèixer en format de llibre, en antologies o recopilatoris d’un o de diversos autors. Més enllà d’aquesta diferència material, les distàncies entre una i altra forma d’escriptura dietarística són difuses, per bé que el format hi imposa alguns condicionaments o tendències intrínseques. Així, generalment, els dietaristes tradicionals tenen més temps per acabar de reblar el clau dels seus apunts, amb la qual cosa les fites estètiques que assoleixen acostumen a ser més altes. En canvi, els blogs es caracteritzen, majoritàriament, per l’espontaneïtat, per la immediatesa, i per això els riscos d’error, d’imprecisió o de superficialitat són majors. Aquestes, però, són generalitzacions que cal matisar, perquè, cada vegada resulta més fàcil trobar blogs d’una gran qualitat i valor literaris. I, d’altra banda, els dietaris en format paper tampoc no són un aval o una garantia de bona literatura. Hi ha dietaris en forma de llibre d’escassa qualitat literària i, fins i tot, minso interès testimonial. I, per contra, hi ha dietaris digitals ben atractius, d’un gran valor estètic i assagístic. No és balder tampoc apuntar ací el fet palès que un nombre considerable d’escriptors hagen optat darrerament per aquesta fórmula dietarística basada en les noves tecnologies. I si ho han fet és perquè el format ofereix tot de possibilitats absolutament impensables per al dietarisme tradicional, com ara que es tracta d’un espai obert de veritat al lector, que en pot resultar fins i tot coautor, gràcies als comentaris que pot desar als blogs. El diàleg, en el cas dels blogs, és directe i sincrònic, gairebé simultani. El lector de dietaris, en canvi, simula parlar amb l’autor, en silenci, en una pràctica que la major part de les vegades és unidireccional i que, normalment, frustra les perspectives de diàleg. A més a més, els blogs ofereixen d’altres maneres de comunicació, més enllà de l’escriptura, com és la inclusió d’imatges i d’enllaços, la qual cosa els converteix en veritables finestres comunicatives, i de difusió i de promoció d’un determinat autor. L’aparició d’aquest fenomen ha condicionat i condicionarà en un futur l’evolució de la dietarística. Ara com ara, les perspectives del gènere sembla que estan més obertes que mai.

divendres, 18 de gener del 2008

Papers, innombrables papers

Aquesta setmana ha estat especialment productiva. Finalment, vam poder tancar la revista Espai del Llibre, que espere poder veure -i palpar amb les mans- tan prompte com la impremta de Xàtiva en faça exemplars i els distribuïsca. Hi vaig anar a tancar-la el passat dimarts. Vaig tindre l'oportunitat d'entrar en la impremta Gràfiques Tormos i de veure els motles antics -ara ja de decoració- només entrar-hi. Mentre esperava la persona amb la qual havia de treballar, m'imaginava com devia ser el sistema antic d'impressió, de confecció d'un llibre o d'una revista. Ara tot està informatitzat; per sort, perquè ens estalviem molt de temps i els resultats finals són mes vistosos. Però hem perdut potser aquella poeticitat artesanal -o és que a nosaltres tot allò ens sembla, des de la distància, poètic. Ara, però, hi ha l'ordinador i un programa de maquetació bastant simple que consisteix, bàsicament, en unes línies mestres -com si foren meridians i paral·lels d'un globus terraqüi- que el maquetador fa servir amunt i avall sobre la pantalla per distribuir-hi els textos i les imatges d'una manera equitativa i ordenada. Sia com sia, a mi aquest procés de maquetació final d'una revista em sembla fascinant -i també poètic. Si en sabera, de maquetació, m'hi estaria hores i hores, davant d'una pantalla. De fet, el Vicent Tormos i jo ens hi vam estar asseguts ben bé tres hores seguides i en cap moment vaig sentir que m'avorria, o que defallia. I això és una sort! Cal dir que el Vicent Tormos és una persona molt eficaç, i amable, que a més a més va saber endevinar i interpretar les poques directrius que li vaig proporcionar a través del ftp. És molt curiós comprovar com el treball que has previst per a una revista (encomanar els textos d'acord amb uns terminis -i reclamar-los-, corregir-los, escanejar les fotos, etc.) acaba visualitzant-se materialment sobre una pantalla, en una maqueta que és l'antesala del que serà realment "el producte" en format paper (i en pdf). Ara espere amb impaciència que m'avisen que ja n'hi ha algun exemplar. És el primer número de la revista que coordine i, francament, em fa molta il·lusió. Espai del Llibre és una revista de llibres i de cultura sobre les Comarques Centrals Valencianes que ja tindré ocasió de presentar-vos en aquest blog.

Això era dimarts. Mentre espere que m'arribe la revista de les CCV, he tingut l'oportunitat de veure el darrer lliurament de Caràcters. Ahir vaig anar a València, a la reunió de la revista. Hi havia quedat amb els meus companys del consell de redacció -sempre amabilíssims, i competents d'allò més- per planificar-ne el pròxim número. Vam estar vora dues hores "xarra que te xarra" per donar-li contingut. I ausades que el projecte de presumari que hem confegit entre tots engresca. Un altre número per davant! Som-hi! Amb el 42 ja són deu números que he tingut l'oportunitat de coordinar, gràcies a la gentilesa de Vicent Alonso, el meu precedent il·lustre, que em va confiar el projecte. Si Caràcters ha mantingut -que espere que sí- el nivell que tenia quan estava sota el tutelatge del nostre "mestre", és perquè hi pesen més les il·lusions que els entrebancs i les travetes amb què hom s'entesta a castigar-nos -que en tenim, d'enemics, i alguns de ben barroers. I, no cal dir-ho, les felicitacions són sempre una alegria. Perquè Caràcters és una revista en què estem implicats -i de quina manera!- molt poques persones, i que compta amb molt pocs recursos (el principal n'és PUV, amb Antoni Furió al capdavant, sense oblidar algunes editorials i entitats que també ens donen suport: Bromera, CEIC, Bancaixa...). Només puc que agrair als meus companys d'aventura la seua generositat i paciència: Gustau Muñoz, Maria Josep Escrivà, Paco Calafat i Susanna Rafart (i Àfrica Ramírez, que fa un treball extraordinari de maquetació, i és de pm, xe!). I també als col·laboradors: sense ells la revista no seria possible.

Per últim, ahir vaig rebre tres exemplars d'un llibre que he corregit per a Planeta. Aquests són tan bons que treballar amb ells és un luxe. El llibre en qüestió és una gràcia. Us el recomane: Les volves d'aquella neu, de Tomàs Llopis. Treballar aquest llibre m'ha donat l'oportunitat de conèixer un escriptor excel·lent i una persona extraordinària. Fa gràcia, perquè tots dos vivim a 15 quilòmetres l'un de l'altre i no ens coneixíem: Tomàs, a Pego; jo, a la Font. M'alegre molt també d'aquesta coneixença.

Pel mig de tot plegat, continue corregint i enfrascat en un projecte editorial de llibre sobre la llengua i la literatura catalanes al País Valencià que és d'allò més plaent i satisfactori.

Molta feina, moltes il·lusions, estimats papers de premsa, benvolgudes editorials: gràcies a tots per fer-nos més feliços, i una mica més savis.

diumenge, 13 de gener del 2008

dimarts, 8 de gener del 2008

Filologia Catalana, una qüestió de ciència

El Tribunal Superior de Justícia de la CV ha emès una altra sentència que reconeix el títol de Filologia Catalana i la denominació de català al País Valencià. Aquest tribunal ha estimat el recurs interposat per les universitats de València i d'Alacant contra les ordres de la Conselleria de Cultura, Educació i Esports de 13 de març de 2006 que no reconeixien la titulació de Filologia Catalana per acreditar el coneixement de valencià en les oposicions als cossos docents no universitaris. A més a més, el TSJCV, seguint els mateixos arguments que la Sentència núm. 75/1997 del Tribunal Constitucional, avala la doble denominació de valencià i català per al nom de la llengua del País Valencià: «oficialmente "valenciana" en su Estatuto de Autonomía, y en el ámbito académico "catalana"». La sentència núm. 1233/07, de 10 de desembre, de la Sala Contenciosa Administrativa, Secció Segona, és la tretzena sentència consecutiva del Tribunal Superior de Justícia valencià, i la quinzena si tenim em compte que sobre aquest punt hi ha també un pronunciament del Tribunal Constitucional (sentència 21 d'abril) i un del Tribunal Suprem (sentència de 15 de març de 2006).

No sé en què pensen els "nostres" governants valencians, davant d'una evidència cinentífica -filològica- tan clamorosa. Només l'anafalbetisme i la malvolença expliquen -que no justifiquen- un comportament tan mediocre i denigrant com el seu.

Aquells meravellosos anys


Aquests dies són de molta feina. El nou any m'ha portat un bon grapat d'encàrrecs que he de socórrer amb diligència i rapidesa. M'hi aplique tan intensament com puc i, per això, no puc escriure massa -al blog- perquè la feina té prioritat absoluta. Mentre treballe, però, de tant en tant em permet alguna píndola musical que m'anima. Ara estic sentint un grup de València, La habitación roja, que m'agrada. No hi havia reparat fins ara. O no ho havia fet amb tanta atenció. Estic sentint els seus darrers treballs, Posidonia i Cuando ya no queda nada, i constate que entre aquests xicots -un punt madurets ja, per cert- de La habitación roja i un grup dels huitanta, com ara La Mode, no hi ha massa diferències, pel que fa a la "filosofia", sinó més bé al contrari. Llevat de l'estil -més pop-rock els de València, tecno-pop els de Madrid- les lletres de tots dos grups podrien ser intercanviables. Hi ha un contingut crític evident que s'agraeix en aquests temps tan estantissos. La rebel·lia hi és consubstancial també. Precisament aquest component contestatari és el que trobe a faltar en la poesia actual. Un element que sí que trobe en la música -en la música rock, vull dir. Si voleu fer un exercici comparatiu entre els dos grups, aneu al Youtube i busqueu dues cançons: "La viva moderna" (La habitación roja) i "La evolución de las costumbres" (La Mode).

PS Sentint aquests grups m'adone que no he canviat massa en vint-i-cinc anys (uff!) i me n'alegre molt, per un costat, però per l'altre em fa feredat -i una mica de vergonya- pensar que potser m'he equivocat en més d'una de les opcions que vaig triar...

dimecres, 2 de gener del 2008

Ian Gibson i García Lorca













Ian Gibson, el famós hispanista irlandès que ha dedicat les seues investigacions a noms emblemàtics de la literatura i del cinema d’expressió espanyola, com ara Salvador Dalí, Luis Buñuel i Federico García Lorca, acaba de publicar el seu darrer llibre, El hombre que detuvo a García Lorca, a propòsit de Ramón Ruíz Alonso, el dirigent de la CEDA implicat en la mort del poeta granadí. Gibson ha declarat que es va entrevistar amb aquest personatge sinistre l'any 1967, encara en plena dictadura, amb una gravadora sota el braç i la por a l’espinada. Gibson conta també que Ruíz Alonso no era l’únic que "li tenia ganes" a Lorca. També hi havia d’altres noms, com ara els de Juan Luis Trescastro, Luis García-Alix, Manuel Luna, el capità Fernández i els germans Roldán, que eren familiars del poeta, els quals, segons sembla, s’havien vist molests pel drama de La casa de Bernarda Alba. Juan Luis Trescastro, però, va ser el més brutal de tots i no es va estar de declarar en un bar a les poques hores del crim: «Acabamos de matar a García Lorca. Yo le metí dos tiros por el culo, por maricón». És lamentable que una figura tan extraordinària, tan polivalent, tan universal com la de García Lorca encara no haja estat reconeguda per una part de la dreta espanyola. La dreta que encara no ha condemnat el franquisme públicament, d’una manera explícita, clara, convençuda; la dreta que es manifesta, amb la implicació acarnissada de l'Església catòlica oficial, en contra dels homosexuals i de les llibertats elementals de les persones, com ara l'avortament (una opció a la qual ells no estan obligats, per cert: cal recordar-los que és voluntari?) o el dret a la laïcitat, a no rebre cap tipus d'educació religiosa. I és una llàstima també que a hores d’ara encara no s’haja pogut exhumar el cadàver de García Lorca, tot i que se sap amb bastant certesa on deuen raure les seues despulles. Esperem que amb l’aplicació de la nova llei de la memòria històrica es puga restituir -i honorar com cal- la memòria del poeta espanyol més universal de tots els temps, i que, amb aquest gest no es torne a repetir aquella malaurada història de la Guerra Civil i el franquisme, i que l’Estat en què vivim siga, per fi, un lloc veritablement democràtic, lliure i plurinacional.