Crònica avançada de l'any 2008!

Aquest any serà bo per a tota
mena d’afers: ho diuen a la tele.
(Si pugeu al terrat prop de migdia
hi trobareu els camps de tarongers
plens a vessar del fruit que ens ha fet rics
des de Déu sap quin segle remot,
sense intermediaris ni mitjancers
que abarateixen el preu de la taronja.)
Aquest any serà bo per a tota
mena d’obres, perquè els llauradors
vendran la fanecà amb molt bon preu
i els constructors es fregaran les mans
amb una perspectiva urbanística
de camps de golf que esguitarà el país
de dalt a baix, amb una immensa pàtina
de ciment i formigó a balquena:
adossats, apartaments, bungalous
que faran les delícies dels turistes
jubilats europeus, i dels autòctons.
L’esquerra valenciana no s’haurà
entès encara, i naixerà un nou partit
amb unes sigles tan inversemblants
que els electors passaran per alt
el dia que els convoquen a les urnes.
La TVV mostrarà una guerra
i unes quantes catàstrofes degudes
al canvi climàtic que assetja sempre,
com tothom sap, només el Tercer Món;
la veïna del dalt lamentarà
el patiment dels pobres africans
i asiàtics, i pensarà com de bé
que estem ací a la terreta nostra,
on tot rutlla com preveu el govern
de la Generalidad Valenciana.
I el Molt Honorable president
manarà tancar els repetidors
de la TV3, fent gala del seu
talant cosmopolita i democràtic.
Serà un bon any d’aigua, aquest any,
perquè per fi caurà el govern central
i es farà el transvasament de l’Ebre,
i el Delta deixarà de ser un paratge
natural per ser un aiguamoll infecte.
Naixeran mil urbanitzacions,
i vindran menys turistes, tal vegada
perquè el sol escalfa massa i crema
o perquè al mar no hi queda cap peix viu.
Desmesurada i fosca, la dreta
promulgarà les mentides de sempre;
l’Església advocarà per la família
catòlica, apostòlica i retrògrada,
patriòtica i espanyola a ultrança,
i l’esquerra espanyola i El País
-periódico global en español-
publicarà un dominical extra
on nomenarà el rei personatge
de l’any, per tal d’apuntalar per sempre
la nissaga -cada cop més nombrosa!-
dels Borbons i els seus amics monàrquics.
La primavera serà dolça i breu
i la tardor allargassada i plana,
perquè el PP tornarà a la Moncloa
amb els seus dicteris carpetovetònics.
No espereu grans miracles, aquest any,
ni grans progressions, ni avenços científics,
ni una, ni mitja, ni cap d’aquelles disbauxes
col·lectives que somouen
els fonaments de l’ordre.
Enguany Rajoy guanyarà a Madrid
davant la ineptitud i la inòpia
d’un PSOE que ha perdut l’oremus
i les sigles del mig, i ha esdevingut
més Partit, més Espanyol, més igual
que els contrincants de tota la vida.
Al País Valencià –passeu-me l’expressió-,
si fem un futurible poc probable,
potser hi tornarà Lerma a governar,
Carme Alborch serà per fi l’alcaldessa
del Cap i Casal, Rita plorarà,
aturaran a Zaplana a Benidorm
en un pas de zebra o a l’AP-7
per saltar-se un semàfor -i l’IVA-,
Fabra anirà d’excursió a Fontcalent,
Joan Soler destituirà tot l’equip
i posarà Kempes de davanter,
Pajín entrarà al Monestir de Leire,
a Jordi Sevilla li diran Jorge
en la intimitat dels socialistes
i Camps menjarà quicos en públic
per tal que Roma proclame García
Gasco papa por la gracia de Dios.
Espere que aquest any ens afage
a tots ben batejats i confessats:
sobretot als ateus, als izquierdosos
i als separatistes catalanistes:
perquè aquest any que vindrà promet
tornar-nos a una era inconcebible
en què la llibertat de premsa
estarà garantida per l’ABC
i Luis Motes, i els parlaments
seran ja una recialla inútil
que hom farà bé d’abolir per sempre
per instaurar una Utopia perdurable.
Així doncs, us desitge un bon any
dos mil vuit.
Si la butxaca us deixa
compreu-vos un apartament a Dénia
o a Marina d’Or, ciudad de vacaciones,
i no feu cas dels esquerrans iconoclastes,
que tot està a l’abast, que tot desgrava
i ací no dimiteix ni Déu ni Fabra,
que açò és el Levante feliz,
l’Edén, una terra de promissió
inacabable per als empresaris
sense escrúpols i per als delinqüents
de coll blanc que inverteixen en borsa.
Comptat i debatut, no allarguem
més l’agonia: que tot està ja en venda
i el tràfic d’influències és el pa
de cada dia: mengeu-vos-el sencer,
i no vos en deixeu pas cap engruna.
Amén.

El futur del territori

Nexe. Debats valencians és, segons el president de l’Associació Cívica Valenciana Tirant lo Blanc, David J. Garcia i Marí, una publicació oberta gràcies a «la pluralitat de les veus convidades, que aconsegueixen posar en un mateix pla les diferents opinions, massa sovint tancades en compartiments sords i estancs». El número 4 de Nexe és un monogràfic intitulat «El futur del territori». Vaig assistir la setmana passada a la presentació d’aquesta revista a Gandia, i he aprofitat aquests dies per a llegir-la. El tema, no cal dir-ho, és d’allò més interessant i oportú, i les seues pàgines –tret d’algun error tipogràfic que passarem per alt, perquè no desdiuen el contingut de la revista– són impecables. De tots els articles que s’hi apleguen, m’agradaria destacar-ne dos especialment. Un de Joan Romero, catedràtic de Geografia Humana de la Universitat de València, i un altre de la periodista Maria Josep Picó, directora de la revista Nat. Podeu trobar informació sobre Nexe a www.revistanexe.com. Mentrestant, però, us reproduïsc dos fragments de sengles articles esmentats:

Joan Romero: “és impossible deduir l’orientació política d’una corporació local si hem de fer-ho a partir de l’anàlisi de la seua política urbanística. El país és ple de casos d’ajuntaments amb majoria conservadora i amb majoria d’esquerres que promouen, afavoreixen, animen, impulsen, toleren o aproven iniciatives que són clarament insostenibles, negatives en termes de cohesió territorial i completament allunyades de les directrius europees i de les recomanacions dels seus partits en aquesta matèria”.

Maria Josep Picó: “Els nostres paisatges han esdevingut

arxipèlags fractals, territoris trencats que van avançant en forma

de taques de ciment i asfalt, sense respectar els ecosistemes ni la memòria històrica i identitària dels pobles. La fragmentació i els límits imprecisos són les noves empremtes de la nostra societat sobre l’entorn, on la zonació característica del paisatge tradicional s’ha transformat radicalment i ha deixat pas a una gran dispersió d’usos i a la pèrdua irreversible de sòl fèrtil. En aquests paisatges híbrids i artificials, sense l’ànima d’haver estat viscuts i haver crescut a ritmes humans i sostenibles, els ciutadans també troben desconcert, davant la mancança d’espais que afavorisquen la cohesió social; perquè ja no són capaços de reconèixer els nous escenaris, entorns efímers, virtuals, no-llocs, com a espais que conserven la seua cultura”.

Per la llibertat d'expressió!

Avui hi ha dues concentracions, a Castelló de la Plana i a Gandia, de protesta contra el tancament dels repetidors de la Safor i de la Plana, els que ens han permés a molts valencians de vore TV3 durant anys. Ens hi juguem molt els valencians, en aquestes dues concentracions. No es tracta només de poder vore uns quants canals més. Ací es tracta de defensar la llibertat d'expressió i el dret que tenim els valencians de rebre informació contrastada i professional en la llengua pròpia. És això, en realitat, el que el Partit Popular vol impedir: la possibilitat que els valencians siguem un poble madur, la il·lusió de la normalització lingüística, l'aprofundiment en els drets humans fonamentals. TV3 representa -amb tots els ets i uts que vulgueu- un model de periodisme seriós, rigorós, formatiu, d'entreteniment també però sense caure en la vulgaritat, un model ampli de país, sense fronteres administratives fictícies i entrebancadores. I això és el que no li agrada, al govern de la Generalitat Valenciana. Ells volen ciutadans adotzenats, ensinistrats, callats, analfabets funcionals que es deixen arrossegar per la faràndula dels grans projectes faraònics. No volen ciutadans autònoms, cultes, lliures, demòcrates. Volen un succedani de democràcia, de grans masses manipulades; obediència cega i estultícia generalitzada. Per això van fer una llei de comunicació i van donar noves concessions televisives i de ràdio de manera descaradament parcial. I per això ara miren d'avortar un projecte netament professional i plural, com és el de TV3. Aquesta vesprada els valencians -tots els valencians, fins i tot els qui combreguen amb els postulats de la dreta- ens hi juguem molt: la llibertat d'expressió, els principis bàsics de la democràcia, una identitat ja de per si molt afeblida, un mínim de dignitat humana.

Concentracions: dissabte, 22 de desembre, a les set de la vesprada: al carrer Major de Castelló de la Plana, davant la Casa dels Caragols, i una altra a la plaça de l'Ajuntament de Gandia.

El Barça, "més que un club"

Vaja per davant que sóc del València de tota la vida. Perquè vaig nàixer a València i perquè m’he sentit sempre valencianista. De menut, vaig ser testimoni d’alguns dels conjunts blancs més emblemàtics que ha tingut el València, amb Kempes al capdavant. Ara, però, com més va més em costa ser d’un club que s’ha anat degradant ideològicament i política. Ara fa dos anys, vaig presenciar una mostra d’anticatalanisme furibund i obscè que em va doldre moltíssim en un València-Barça i de la qual encara no m’he pogut recuperar. I tot perquè a Can Barça s’havia desplegat una pancarta amb un mapa de l’àmbit lingüístic –si férem cas dels filòlegs, no faríem tants escarafalls espuris. Però així se les gasten a Mestalla, amb un president que pensa que pot fer un equip a colp de talonari, des de la seua mentalitat de rajola i ciment armat. Continue sent del València: de l’equip, si més no, perquè els sentiments són, malgrat tot, duradors, però pense que el mal del València és de tarannà, de talla, de personalitat, l’etern problema identitari valencià, una rèmora que ens fa anar sempre cap arrere, com els carrancs. Sóc i em sent del València, per les raons que he explicat, però cada volta estic més pròxim del Barça. Perquè el Barça és més que un club, és clar que sí! Ha estat i continua sent símbol emblemàtic per a molta gent: d’una llengua, d’una cultura, d’una història, de tot el que compartim valencians, catalans i balears. Ara m’assabente que el Futbol Club Barcelona ha signat un acord amb la Federació Llull per tal de potenciar la nostra llengua arreu del territori lingüístic català. Això és fer país! Això és fer cultura! Però el Barça no es limita a promocionar únicament les coses que ens afecten més directament. També ha donat mostres de generositat, ha fet gestos solidaris sense precedents en el món del futbol, com ara el que va portar l’entitat blaugrana a donar suport Unicef, raó per la qual el FC Barcelona s'ha endut el premi al joc net de la FIFA. El València –i els valencians– n’hauríem de prendre bona nota. (No és casualitat que enguany la selecció valenciana de futbol no dispute cap partit amistós –per manca de suport econòmic, i d’empenta). Visca el Barça! Amunt València!

Cultura catalana

El darrer número de la revista L'Avenç inclou una taula rodona en què quatre especialistes de solvència -Patricia Gavancho, Gustau Muñoz, Josep M. Nadal i Ventura Pons-, a instàncies de Josep M. Muñoz, reflexionen sobre l'estat de la cultura catalana avui. Us en reproduïsc un fragment sobre "la qüestió valenciana" que, al meu parer, s'ajusta a la nostra realitat, perquè reflecteix la bipolaritat antagònica entre un sector "valencià" absolutament refractari i hostil a les manifestacions de la cultura comuna que compartim amb catalans i balears i els qui, per contra, viuen en clau valenciana, amb la normalitat i la naturalitat que demana tota cultura minoritària que aspira a ser homologable a les altres cultures. Són paraules de Gustau Muñoz: "El problema valencià és intern. No és un conflicte entre valencians i catalans, és un conflicte entre valencians. Relatiu al lloc i possibilitats que se li vol donar a la llengua i a la cultura autòctones. Els qui opten per l'agonia i l'extinció en benefici del castellà ho tenen clar: fòbia anticatalana com a mite compensatori i nul ús social de la llengua, nul·la preocupació per la cultura pròpia amb l'esperança que el temps acabarà amb aquesta nosa incòmoda que és el valencià. Una cosa que, d'altra banda, es guarden prou de dir en públic. En canvi, els que opten per la llengua i la cultura pròpies, per transmissió familiar o perquè les han assumit conscientment, tenen molt clar que només un marc cultural compartit, el de la cultura catalana, ofereix possibilitats de projecció, de desenvolupament i és una garantia de futur, a més de ser fidel a la història i l'expressió d'una realitat consolidada al llarg de les dècades. Una experiència viscuda per les generacions actuals, les de la Nova Cançó, les de la represa dels anys 60-70, dels que s'han escolaritzat en valencià, dels que han vist TV3 des de fa més de vint anys, etc. Aquesta és també una realitat amb la qual cal comptar".

"La llengua és la casa de l'ànima"

En el discurs de cloenda que Baltasar Porcel va pronunciar a la Fira de Frankfurt, hi ha una citació breu, però ben eloqüent de Martin Heidegger: "La llengua és la casa de l'ànima". Intuïsc que amb la màxima de l'il·lustre filòsof alemany l'escriptor d'Andrantx pretenia suplantar una mancança que afecta els pobles sense estat –bé, d'estat sí que en tenim, però no ens hi sentim reflectits, ni molt menys encara identificats. La citació ve a tomb perquè posa en solfa una idea al voltant de la qüestió identitària que a mi em sembla molt punyent i interessant. Perquè, més enllà de la "lògica" patriòtica de torn, la qual tendeix a enaltir-ne els símbols més superficials: l'himne, la bandera... hi ha "una altra lògica" que ve donada per la llengua. I és que la llengua pertany a l'estructura profunda dels individus, en primer terme, però també al col·lectiu que comparteix un determinat codi lingüístic. I ací rau la clau de volta que explica la pertinència de la frase del pensador alemany. La llengua és el filtre o el mitjà que ens permet de relacionar-los amb el món, d'aprehendre'l, de pair-lo i d'entendre'l, si més no en la mesura que ens ho permeten les escasses actituds que posseïm com a antropoides mínimament civilitzats. La llengua, però, és molt més que un codi amb una funció merament comunicativa. Hi atribuïm, també, un valor sentimental, a la llengua; hi associem una sèrie de mecanismes emocionals que "la humanitzen" i que, això és més extraordinari encara, contribueixen a humanitzar-nos també a nosaltres mateixos. D'ací que llengua i nació, llengua i pàtria esdevinguen, ben sovint, un binomi quasi indestriable, inseparable. La llengua és l'estendard per excel·lència d'una determinada adhesió patriòtica, per dir-ho en paraules efusives; l'element mediador que ens associa amb el món, i amb el qual ens agrada identificar-nos-hi. La resta: un drap, un escut, un himne... són oripells amb una innegable i ràpida funció identificatòria que, sense la rebotiga de la llengua, però, s'esvairien per poc que gratàrem en la superfície d’un embolcall més aviat feble. Les adscripcions patriòtiques via jurídica o manu militari són, per sort, reversibles. La pèrdua de la llengua pròpia per part d'un determinat col·lectiu, en canvi, n'asseguren l'extinció quasi irrevocable.

Club de Frontennis La Font d'en Carròs

Ja fa temps que ho hauria d'haver comentat. El blog que us oferisc des de l'octubre és un espai personal -com tots els diaris/blogs- que aspira a ser llegit; que vol, sobretot, ser un espai comunicatiu i d'intercanvi, d'enriquiment mutu. Com veieu, té un títol èpic, el meu blog, "Va de bo, cavallers!": perquè s'adiu al meu caràcter i, també, a l'esport que practique des que tinc coneixement, gràcies al meu pare, que me'l va transmetre amb entusiasme -mon pare que, amb seixanta anys complerts, encara dóna guerra, en tots els sentits. "Va de bo, cavallers!" és una expressió manllevada de la pilota valenciana que s'utilitza també a les competicions de frontennis. Jo -ho confesse- no he jugat mai a pilota a mà i sé que la pilota valenciana té més tradició -i tant!- que el frontennis. (De tota manera, tampoc no m'importen massa aquestes qüestions identitàries, perquè he llegit que els romans ja practicaven la pilota a mà, raó que explica que en l'actualitat es jugue a latituds tan allunyades entre si com Euskal Herria, Països Baixos, França, País Valencià...). El frontennis és una modalitat híbrida, nascuda a Mèxic, a primeries del segle XX, derivada del tennis -un de tants esports anglesos que s'ha escampat per tot el món- i la pilota basca. Als mexicans se'ls va acudir un dia de llevar-li la corfa a una pilota de tennis i de fer-la servir a dintre d'un frontó. Així és, segons he llegit, com va nàixer el frontennis. Ja fa temps, però, que es va estendre a alguns països, entre els quals hi ha Cuba, Bolívia (Evo Morales n'és un praticant assidu!), Espanya... Al País Valencià -també a Nafarroa- ha arrelat amb força, per raons òbvies. És, de fet, un dels esports més praticat pels valencians. A les nostres comarques tots els pobles solen tenir frontó. M'agrada aquest esport perquè permet de jugar persones d'edats molt diferents, fins i tot en competicions oficials. M'agrada també perquè, ben sovint, s'adscriu a la gent senzilla i valencianoparlant (els pijos solen preferir altres subtileses esportives, sobretot des que un president nefast que vam patir ara no fa massa anys al govern central va posar de moda una modalitat esportiva semblant al tennis, esport noble i ben bonic que també m'estime). M'agrada perquè permet que hi juguem homes i dones junts. I m'agrada perquè, contràriament al que es pot pensar en un principi, és un esport que reclama força i energia, però també bona cosa d'intel·ligència i altres habilitats. En fi, que us devia una explicació de tot plegat, perquè "Va de bo, cavallers!" no és -ni de lluny- una expressió masclista (a ma casa, de fet, hi hem jugat tota la família, a aquest esport: mon pare, ma mare, les meues germanes...). Més aviat és -per mi, almenys- una expressió noble, engrescadora, vitalista.
A la foto, d'esquerra a dreta i de dalt a baix, Rubén Caudeli, punter, de Gandia; amb la samarreta no oficial, Miquel Àngel Vidal, Xacal, saguero, de la Font; David Català, saguero, el nostre "campeó", de la Font; Vicent Tortosa, l'home aranya, punter, de la Font; Manolo Marco, punter, enginyer de la rajola, d'Almoines; Emili Marcet, punter i tresorer (no tenim ni un duro, per cert), de la Font; i jo mateix, "el agüelo" de l'equip, també de la Font (d'adopció), saguero. Som l'equip de la Font. Més que un equip, una colla de bons amics.

"...e lo dia que no s'i junyia, Curial tot lo jorn jugava pilota davant lo palau e era per ella contínuament mirat e vist."

Curial e Güelfa, anònim, segle XV

Aquesta llum tan fràgil i exuberant alhora...

És tanta la bellesa que alenteix el ritme
del pols i exaspera i ajorna l’amenaça.
I els ulls són com guspires incendiàries o rajos
d’un sol que esclata amb força i, distret, s’hi emmiralla.
El sol que s’aproxima i es reflecteix de ple
en l’esguard dels infants, dels meus fills juganers.
Aquest somriure esplèndid no en sap de transaccions,
i les paraules brollen com d’un doll inaudit
que mai no cessaria de nodrir els bancals
–nostàlgies de taronges encara per collir,
llenques abandonades d’agret i garroferes,
el blat que els musulmans feien a les muntanyes:
humanes geometries que perduren al terra
amb el suau pentinar de l’aixada al guaret.
Aquest enlluernador sol que il·lumina la pell
de les dones i els homes se m’apar imperible:
oh plàcida mentida, dolça il·lusió que enganya!
L’aire sembla invencible, com un guerrer robust
que tomba d’un sol colp aspres tribulacions,
secrets, xafarderies, neguits, problemes vers.
Tot sembla perdurable, etern, immarcescible.
I, tanmateix, les ones que llisquen a la vora
no són pas les mateixes que ara mateix s’hi esvaren
i hi fan siluetes semblants i irrepetibles.
Aquesta llum tan fràgil, aquest sol que m’embriaga
m’ha humitejat els bols amb què contemple, tímid,
aquesta successió de meravelles càlides
que ens ofereix allò que en diem la Vida
d’una manera pobra, com del tot inexacta.

De L'instant fugaç

De la Font a Forna, tot passant pel castell de Vilallonga

Avui hem fet una excursió al castell de Forna, des de Vilallonga de la Safor. Érem una bona colla, entre adults i xiquets, de la Font, Bellreguard i la Marina. També venien dos joves americans que estaven encantats del paisatge i dels pobles: "tan xicotets, tan antics, tan carregats d'història, tan europeus". Abans la gent de la Font anava a Forna per una senda que ara està mig perduda i abandonada, tot i que sembla que en vies de recuperació. Des de Vilallonga, però, n'hi ha una perfectament senyalitzada i transitable. Ací les fites provincials són una convenció que no tenen gens d'importància, perquè la gent d'una banda i de l'altra sempre s'ha comunicat i ha tingut relació a través dels segles, malgrat les ratlles frontereres. El paisatge és magnífic: la vista, la natura, la vegetació mediterrània: entre pins, matolls i herbes de muntanya de tot tipus, les olors... Encara hi ha el dibuix escalonat dels bancals que antigament produïen bona cosa de garrofes, ara mig envaïts per les argilagues i la vegetació de muntanya. Quan l'home abandona, la natura torna a ocupar els seus espais, i això, en certa manera, és un petit triomf contra pronòstic, en uns temps com els nostres, de depredació i degradació mediambiental generalitzada. Antigament -és a dir, fins fa quatre dies, com aquell que diu-, l'home cultivava aquestes llomes feréstegues, en tenia cura amb més o menys constància i tenacitat. Hi havia, també, els llenyaters, que pujaven amb l'haca per fer-hi llenya i baixaven després i la venien als forns. Ara tot això s'ha perdut, és clar, però n'hi ha, encara, la petjada i el record d'un temps que a nosaltres ens sembla antiquíssim i que, en realitat, ha canviat dràsticament en tan sols dues generacions -o fins i tot només en una. Una època en què el temps corria -més aviat caminava- a una altra velocitat, al ralentí; discorria tranquil·lament, com flueix l'aigua pels barrancs. És bonic poder trescar per aquestes muntanyes. Tenir-les tan a prop, un luxe. I més bonic encara saber que en podrem gaudir per molts anys. A la foto, hi podeu veure les restes del castell de Vilallonga.

El món a través de les lletres dels infants

Els nostres fills estan aprenent a llegir i a escriure. La Laia, que té sis anys, va per davant del Jordi, que en té cinc. Tots dos, cadascun al seu ritme, van ensenyant-se el món a través de les lletres: a anomenar-lo, a dir-lo, a pronunciar-lo. Em fa molta il·lusió saber que un dels llibres amb què aprenen a llegir l’ha corregit son pare (ara la meua filla i el meu fill ja entenen què faig a casa tots els dies, per què m’hi estic de cara a la pantalla tantes hores, amb el tec-tec impertorbable del teclat i la taula plena de diccionaris i altres llibres –fins ara es pensaven que no treballava; un dia fins i tot la Laia em va preguntar: “Pare, estàs prejubilat, com el iaio?). Sí, em fa molta il·lusió veure com s’ensenyen els nostres fills a llegir i a escriure, en valencià, en la seua llengua. Perquè sa mare i jo ens vam criar a ciutat, i en castellà. Ara recorde aquell quadern de cal·ligrafia confeccionat amb cartolina de colors, aquells rengles tan rectes impossibles sobre els quals escrivíem, al dictat d’aquell rector incòlume, històries sinistres en què els dolents eren sempre els comunistes -quina perversió... Els meus fills també apunten històries als seus quaderns escolars. Històries fantàstiques en què els roïns són sempre imaginaris, de ficció, i els herois tenen noms familiars, com ara el rei En Jaume. Els meus fills han mamat un valencià de poble bellíssim –són de la Font–, pronuncien la “v” com un fonema labiodental fricatiu sonor que a mi em sona a música celestial, fan l’harmonia vocàlica i pensen –sobretot pensen– en valencià, tot i saber que existeixen més llengües al món –ja comencen a parlar-ne una altra que no és la seua–, com ara la que parlen a València.